Castellano

El pasado jueves 11 de noviembre, un servicio de L’Hospitalet que llevaba años en paro, se suicidó en un parque público pese a recibir una orden judicial que le obligaba a marchar del piso de proteccion oficial que ocupaba con su mujer y su hija.

En plena jornada electoral, esta muerte, como tantas otras, se ha convertido en una noticia más de la frivola sección de sucesos de algunos diarios, pasando prácticamente desapercibida … Por el contrario, a nosotros, la muerte de una persona que ha pasado toda su vida siendo exprimido en un trabajo mal-pagado para después ser puesto de una patada en la calle con su familia, no nos provoca indiferencia, sino asco, impotencia y rabia.

Rabia contra un sistema democrático, tanto democrático que permite elegir a miles de personas entre la miseria y el suicidio.

Rabia contra un sistema progresista, tanto progresista que ha evolucionado hasta convertirse la esclavitud laboral en un derecho. En el derecho de todo ser humano a entregar su vida bajo el chantaje de caer en la pobreza, a cambio (eso si) de poder consumir todo tipo de distracciones.

Rabia contra un sistema igualitario, de ciudadanos iguales con las mismas oportunidades. Tanto iguales que mientras que duermen en la calle entre cartones, otros tienen mansiones de lujo repartidas por todo el mundo.

Rabia contra un sistema tolerante, que nos permite protestar tanto como queramos, a condición de que nunca pasamos de las palabras a los hechos, de la queja a la lucha.

Rabia contra los políticos que nos sonríen mientras la gente la palma, rabia contra los empresarios que nos estrangulan sin ni siquiera dar la cara, rabia contra los periodistas y la sus palabras envenenadas, rabia contra los jueces que arruinan vidas con una firma,. ..

Rabia, rabia, rabia ..

Cartel pegado en algunos barrios de Barcelona
Noviembre de 2010

Catalá

El passat dijous 11 de novembre, un veí de l’Hospitalet que portava anys a l’atur, es va suïcidar a un parc públic despés de rebre una ordre judicial que l’obligava a marxar del pis de protecció oficial que ocupava amb la seva dona i la seva filla.

En plena jornada electoral, aquesta mort, com tantes altres, s’ha convertit en una notícia més de la frívola secció de successos d’alguns diaris, passant pràcticament desapercebuda… Pel contrari, a nosaltres, la mort d’una persona que ha passat tota la seva vida sent exprimit en una feina mal-pagada per després ser posat d’una puntada al carrer amb la seva família, no ens provoca indiferència, sinó fàstig, impotència i ràbia.

Ràbia contra un sistema democràtic, tant democràtic que permet escollir a milers de persones entre la misèria i el suïcidi.

Ràbia contra un sistema progressista, tant progressista que ha evolucionat fins convertir l’esclavitud laboral en un dret. En el dret de tot ésser humà a entregar la seva vida sota el xantatge de caure en la pobresa, a canvi (això si) de poder consumir tota mena de distraccions.

Ràbia contra una sistema igualitari, de ciutadans iguals amb les mateixes oportunitats. Tant iguals que mentre que uns dormen al carrer entre cartrons, uns altres tenen mansions de luxe repartides arreu del món.

Ràbia contra una sistema tolerant, que ens permet protestar tant com vulguem, a condició de que mai passem de les paraules als fets, de la queixa a la lluita.

Ràbia contra els polítics que ens somriuen mentre la gent la palma, ràbia contra els empresaris que ens escanyen sense ni tant sols donar la cara, ràbia contra els periodistes i la seves paraules enverinades, ràbia contra els jutges que arruïnen vides amb una firma,…

Ràbia, ràbia, ràbia..

Cartell enganxat a alguns barris de Barcelona
Novembre del 2010

Fuente: barcelona.indymedia.org