L’amor pot canviar el món i les persones, pot moure muntanyes, però quan ets un perdedor pot ferir…i mortalment. Aquesta és la disjuntiva per la que transita la pel.lícula “El baile de la Victoria” de Fernando Trueba, bassada en la novel.la de l’escriptor xilè Antonio Skármeta.
Situada en un país que va viure una dictadura sagnant i dramàtica, Xile, encara que podia haver estat a qualsevol país sud-americà, com senyala el director, el film transpira el neguit d’una societat malsana per les ferides profundes d’un passat recent. La història parteix de dos perdedors ex-presoners, un adolescent i l’altre madur, que surten al carrer i es troben un rebuig social tan o més fort per ser lladres i no presos polítics. Aquest paralel.lisme entre desubicats socials de diferents generacions posa de manifest que la recuperació anímica d’una societat post-dictadura és traumàtica i lenta.
Tots dos personatges busquen, un forçadament i l’altre per atzar, l’amor que els torni a fer sentir-se lliures. Aquí és on xoquen la realitat i les aspiracions dels protagonistes: un, el madur, interpretat per Ricardo Darín, ex-lladre famós que no es pot sotstreure del seu passat, i que ha perdut l’estima de la seva companya i del seu fill; i l’altre, un jovenet vexat al seu pas per la trena i que al sortir s’enamora com un boig d’una noia ballarina muda a causa d’un trauma del passat.
Ángel Santiago, el jove, i Vergara Grey, el gran, s’acabaran trobant per la mateixa societat que els empeny cap a la marginació dels que ho han perdut tot. L’amor, del jove cap a la ballarina i del gran cap a la història d’amor d’ells dos, els portarà a unir-se per salvar i ajudar la noia. La noia és la constatació de la repressió dictatorial: filla traumatitzada per la desaparició-assassinat dels seus pares durant la dictadura. L’entestament dels dos homes per ajudar la Victòria és una metàfora de la lluita de la societat xilena per assumir el seu passat. El desenllaç d’aquesta lluita serà real i traumàtic.
Respecte al guió, cal esmentar que està fet a tres bandes: el director amb ajuda del seu fill, l’autor del llibre i Trueba, i aquest i el seu fill Jonás de nou. Potser peca d’una mica il.lusori en els monòlegs d’Ángel amb Victòria i costa de creure el canvi de parer d’en Vergara Grey quan es decideix a fer el cop.
Fernando Trueba està molt encertat en el ritme de la trama, en els moviments de càmera, sobretot en els balls de la Victòria, i especialment en els flashbacks que ens expliquen el passat de la jove.
Això sí, el gran descobriment de la pel.lícula és la ballarina i actriu debutant Miranda Bodenhöfer, que desenvolupa el paper d’una muda amb uns registres gestuals molt expressius per ser el seu primer paper. El pes principal del llargmetratge el porta ella amb una interpretació genial. L’Ángel li dóna una bona replica actoral. El que queda en suficient justet és Ricardo Darín, que repeteix clixés de papers anteriors on sempre fa de torturat-depressiu-cremat. Qui ha de donar esperances als joves protagonistes no ho fa amb molta convicció.
Història dels derrotats d’una dictadura, del sorgiment de l’amor en la desgràcia, de l’esperança d’estimar, de l’amor com a motor de supervivència…Visca la Victòria!
Por: Raül Lázaro Balló